Recés

Suspenem la publicació de posts durant un temps ja que hem de dedicar l’atenció i l’energia  a causes que en aquests moments són més prioritàries.

Esperem tornar!saludo

Anuncis

“Trapillo” de samarretes

Per als qui us agraden les manualitats i el reciclatge, una idea senzilla i útil per entretenir-vos aquestes vacances.

Potser haureu vist que està de moda una cosa que se’n diu “trapillo”. És un fil gruixut procedent del reciclat de roba de punt de cotó amb el qual, teixint-lo amb un ganxet, es fan objectes per a la llar com ara paneres, agafadors de cuina… O bé objectes d’ús personal (braçalets, bosses…). Doncs bé, ara us podeu fer vosaltres el fil de “trapillo” tallant samarretes velles i després, teixint-les al vostre gust per fer el que més us agradi. En el següent enllaç  o buscant “trapillo camiseta” trobareu com fer-ho i moltes idees.

Per si voleu començar per una cosa senzilleta, us deixo la foto de dos agafadors de cuina que he fet jo. Animeu-vos!

Informació i sensacionalisme

Terrible l’accident d’avui de l’airbus. Aquest tipus de successos  que pasen de cop i volta sense que puguem explicar-nos el perquèsón els que et fan sentir com en som de febles els humans i que liviana i passatgera que és la vida.

I com tracten les informacions els mitjans de comunicació. Fa uns anys, un aconteixement com aquest hauria ocupat les primeres planes dels diaris i dels telenotícies, és clar. després del primer impacte i de l’atenció als familiars de les víctimes, s’hauria esperat pacientment a veure els resultats de les investigacions. Potser s’haurien donat algunes imatges dels treballs dels especialistes. Avui, des que s’ha sabut la notícia, no s’ha parlat de res més. Totes les cadenes de ràdio i televisió han fet programes especials, s’han analitzat minuciosament les mínimes informacions que anaven arribant, s’ha intentat captar imatges i declaracions dels qui anaven a veure què havia passat amb els parents o amics que havien agafat aquell vol, dels alumnes de l’institut de Llinars… De tot el que s’ha pogut.

Per mi, és fer-ne un gra massa i anar jugant sobre la fina línia que separa la informació útil del sensacionalisme. Cal estar informats, sí, perquè puguem saber com són les coses i acompanyar en el sentiment als qui han tingut la desgràcia, però també cal saber quan la informació passa a ser xafarderia o una pugna dels mitjans per veure qui capta més audiència.

I continuem… l’endemà de l’accident de l’airbus. primera hora del matí: tema monogràfic a Catràdio. La Terribas informa des de França que acaben de fer fora els mitjans de comunicació del lloc on es concentren els familiars de les víctimes. M’imagino la pobra gent amb el seu dolor i el seu desconcert havent de suportar i esquivar centenars de micròfons i càmeres. És que no hi ha sensibilitat per respectar la intimitat dels qui estan passant aquest tràngol?

No torno a sentir ràdio ni tele fins al vespre, que poso el 8 al dia, del Cuní. El primer que m’arriba: el periodista de la cadena que han enviat al lloc dels fets explicant amb tot detall les tasques de rescat dels i repetint expressions de l’estil “bocins de cadàvers”, “fragments de cossos escampats”, “dificultats per trobar les restes humanes escampades per la zona…” Talment com si les “restes”, en comptes de ser de persones fossin d’un gerro de vidre. Us imagineu que sou vosaltres els qui heu perdut una persona estimada en l’accident i heu d’anar sentint com parlen d’ella amb aquestes paraules? Ja no he sentit res més del que deien. No vull. Ara, el que sento és una barreja de fàstic pel tracte directament morbós que s’està donant al tema i el doble de compassió per les víctimes del mateix: perquè han perdut a qui estimaven i perquè s’està fent del seu dol i del seu sentiment un producte de consum al més pur estil sensacionalista.

Penso que estem perdent els valors més bàsics que ens defineixen com a persones.

Sobre la dieta

alimentos_0

He arribat a la conclusió que, si volem anar passant amb coherència el nostre dia a dia, cal que ens fem un manual d’instruccions dels temes amb els quals hem de conviure o sobre els quals hem de decidir. Més que res, perquè si esperem que les normes ens vinguin de fora, anem llestos!
Ja vaig explicar la meva posició respecte al tema dels mòbils. Aquí n’abordo un altre que fa temps que m’interessa, per raons de salut i cura personal, bàsicament: la dieta. És a dir, el que mengem.

No sé si la gent de la meva generació estareu d’acord amb mi amb que vam créixer amb els esquemes alimentaris de les nostres mares, basats en quatre punts fonamentals: s’havia de menjar “de tot”, sobretot  llet, carn, ous, patates,una mica de verdura i fruita perquè no fos dit i tot acompanyat sempre de pa. Pa per esmorzar, pa per berenar i, si colava, també per acompanyar els àpats principals. Sens dubte, una alimentació forta que aspirava a compensar les mancances nutritives d’una llarga posguerra.

Més endavant, ja més tips i sospitant que potser menjàvem massa, es van popularitzar entre els qui ens interessàvem per aquest tema les idees vegetarianes. Fora carn, sobretot la vermella, plena de tòxics, que havia de ser substituïda per les proteïnes procedents del gluten dels cereals en forma de tofu o seitan, bàsicament, i manteniment del pa i els cereals sempre i quan fossin integrals. Molta fruita i verdura i  llet i  ous per als menys estrictes.

Però el vegetarianisme tampoc va acabar sent la solució definitiva i així s’ha anat experimentant amb diversos tipus de dieta: macrobiòtica, dissociada, sense gluten… I s’han anat analitzant i traient i posant els  aliments en funció de les diverses teories dietètiques.

I aquí ve l’embolic (sempre parlant en termes subjectius, és a dir, segons jo). Tan contenta amb el meu pa integral, doncs no. Un estudi diu que encara que no tinguem celiaquia, és millor que mengem els cereals sense gluten, (o sigui, res de tofus i seitans) però un altre adverteix de la important funció del gluten per al sistema digestiu i del perjudici de no prendre’n. Sort que un altre (estudi) soluciona el problema d’una tacada: res de pa de blat, el blat és dolent per a tot, segons el doctor Antonio Marcos és com una esgarrapada als budells (i les generacions de la guerra morint-se de desig per un tros de pa blanc!). I la llet també fora, que no som vedells, i fora els cereals en general i els llegums i tornem a introduir les tan denostades carns  com a font de ferro (vegeu diferents articles sobre el tema a la web “Ets el que menges”que trobareu a l’apartat “enllaços” d’aquest blog). El que sí que es manté  a través de totes les teories són les fruites i verdures però… sense patata! Vaig llegir un article a la revista “Integral” que deia que la patata era com un tumor que li havia sortit a la patatera i que, com a tal, la seva ingesta era susceptible de provocar tumors. Esborronador. Encara no m’he tret del cap la imatge de la patata maligna.

Jo, que sóc de fer cas als que en saben més, m’he documentat i he mirat d’introduir als meus àpats algunes idees dietètiques (sense abdicar del bon pernil i altres aliments indispensables a la nostra terra) però és clar, no n’hi havia cap que es mantingués com a vàlida gaire temps i em feien anar de bòlit. Al final, just abans de caure en el  caos m’he aturat i m’he dit: Mª Rosa, la millor dieta per a tu serà la que et mengis més de gust. Així que he suprimit la llet (a la qual sóc intolerant), l’excés de verdures, que em fan recargolins al ventre, he deixat d’esforçar-me a fer que m’agradi el tofu i he optat per menjar aliments frescos i bons (patates incloses), tant pròxims com es pugui, de temporada i poca cocció si pot ser (un altre avantatge, a mi que no m’agrada gaire cuinar).

Així que cada dia, quan em llevo, pregunto al meu cossarret: “avui què et ve de gust, maco?” i vaig variant segons els seus desitjos sense conflictes pseudo-culpabilitzadors. I mira, ara fa uns dies que per berenar li vénen de gust tres o quatre “Filipinos”, que per als doctors de la nutrició saludable deuen ser un anatema, però se’m posen de bé…

Al cap i a la fi, com deien els avis: “d’algun mal hem de morir” i “tot això que ens emportarem”.

Melodía Quebrada

melodía quebradaSi us agrada la novel·la negra, us presento una obra made in Josep Camps: “Melodía quebrada”, una trama d’intriga i corrupció a ritme de Rock and roll ambientada a Barcelona.

I si voleu saber més històries sorprenents del seu protagonista, “Tiki Mercado”, entreu en aquesta pàgina… http://www.tikimercado.net. Ja direu.

Per què necessitem l’Esplai?

La meva veïneta de vuit anys m’ha posat al dia sobre el que agrada a les nenes actualment. Sobre el que està de moda, vaja. Entre d’altres, un lloc on munten festes per a nenes. “Princelandia”, es diu  i, com que una imatge val més que mil paraules, us passo l’enllaç. http://www.princelandia.com (És possible que existeixi una versió masculina  en format super-heroi, per exemple?) També em va posar la cançó que us penjo de la Miley Cyrus, una “paròdia” que els nens i nenes petits es prenen molt seriosament.

En un moment vaig entendre per què han d’existir els  Esplais i els Casals, els Centres Excursionistes, els Clubs Esportius: per ajudar-nos a evitar que uns competidors interessats i agressius ens modelin una joventut de princeses i super-herois caps-buits aferrats al whatsapp.

Encara que només sigui per això.

El futur de l’escola de Gósol

Carta a l’alcalde de Gósol davant l’imminent tancament de l’escola del poble

A l’atenció del sr. alcalde de Gósol

Benvolgut alcalde,

Sóc una mestra amb força anys de treball a l’escola pública. Ahir vaig veure a les notícies que l’escola del vostre poble corre perill de tancament. Em sap molt de greu que tanquin les escoles de pobles petits i, per tal d’ajudar-vos a evitar-ho m’agradaria fer-vos un parell de suggeriments
A banda de la crida que heu fet per afavorir que famílies amb nens s’instal·lin a viure a Gósol potser seria factible potenciar l’escola com a centre rural de referència de manera que la seva supervivència no depengui només de la natalitat local sinó que famílies de pobles veïns sense escola, atrets per la qualitat de la vostra, optin per dur-vos els seus fills en lloc de baixar-los a poblacions més grans.

Propostes:

– Escola bilingüe: Parlar amb inspecció d’ensenyament. Amb un mestre/a amb bons coneixements d’anglès n’hi hauria prou, donat que teniu pocs alumnes, per fer part del currículum en anglès potenciant relacions amb escoles angleses, intercanvis… De manera que els nens acabessin la primària dominant el català, el castellà i l’anglès, amb la seva cultura.

– Escola integrada a l’entorn: incloure al currículum o com a currículum extraescolar, -que això ho podria fer l’Ajuntament, inclús amb els que ja fan ESO, parlant-ho amb altres alcaldes i amb ajut del Consell Comarcal, si convé- coneixements i pràctica dels alumnes sobre l’entorn i les activitats que s’hi desenvolupen (potser ja ho feu, si és així, perdoneu la intromissió), tals com els treballs de bosc, feines de muntanya, ramaderia, esquí… Per tal que els nois i noies no veiessin com a única sortida marxar del poble, apreciessin els valors que té viure aquí i estiguessin preparats per, els qui ho desitgessin, poder treure’s amb facilitat estudis superiors relacionats amb el món rural i la seva gestió evitant així l’envelliment i la despoblació de la comarca.

Se m’acut això per tal que es pogués crear una escola avançada i que els pares percebessin de qualitat. Potser, si es pogués fer, seria també exemple per altres escoles en situació semblant.
Sóc del parer que el nostre món rural és un tresor que no podem deixar perdre. I per conservar-lo, cal que les generacions futures puguin guanyar-s’hi la vida, arrelats a l’entorn però amb suficient capacitat per projectar-se cap al món exterior i viure en una societat cada cop més globalitzada.

Potser no trobeu útils les meves paraules, accepteu-ne la bona voluntat i sort en la vostra lluita per mantenir l’escola!

Cordialment

Mª Rosa Camps